Fa 25 anys i quan les esquerres marcaven el pas del país, Pujol va entrar en escena fent una apologia de la socialdemocràcia escandinava. Eren els temps que els pujolistes es revestien de Pacte Democràtic per Catalunya i que anaven de la maneta amb el PSC d’en Pallach i amb l’Esquerra Democràtica de Catalunya d’en Trias Fargas. La socialdemocràcia a Convergència va durar el que va durar: un telenotícies. Però dins la coalició van quedar dues coses: alguns enyoradissos socialdemòcrates i una tímida opció en favor de l’estat del benestar. Els tres anys a l’oposició han acabat per rebentar-ho tot. Convergència s’ha resituat com una força ultraliberal sense matisos. Els seus intel.lectuals i els seus opinadors de barrumera no se n’amaguen gens de presentar-se com a autèntics liberals. A tot color, en blanc i negre, a les ones hertzianes i sobre els rajos catòdics de la tele podem contemplar com els lliurepensadors de Convergència van i vénen amb receptes ultraliberals. El xec familiar n’és una. Es a dir: donem a la ciutadania calés perquè triin quin ensenyament o quina educació volen. Resultat: amb el xec de diner públics els rics es podran pagar algun caprici més i els pobres i els treballadors veuran com l’escola pública o la sanitat pública continuen anant de mal en pitjor. La Convergència que ens ve, o sigui la que manarà a partir de 2007, és la coral de l’ultraliberalisme americà, del campi qui pugui, de l’últim que tanqui la porta. Per aplanar el camí, Convergència s’ha desfet dels últims socialdemòcrates que li podien fer ombra dins les llistes: Carme Laura Gil o Esteve Vilanova en són dos exemples dels sacrificats. Madí i els seus cadells preparen les noves receptes de la Catalunya Dickensiana.
[@more@]
