Segurament un dels viatges més fascinants que es poden fer és a través del cervell laberíntic del president Maragall. Deu ser, la seva testa una acumulació fabulosa de passadissos entrelligats, de corriols que no duen enlloc i de camins que s'entortolliguen fins l'impossible. En aquest món laberíntic és on circulen les idees del net del poeta. De tot aquest submón en pot sortir alguna idea lluminosa però, massa sovint, sorgeixen propostes grotesques, estrambòtiques i absurdes. Maragall va ser l'ideòleg de les Olimpíades però també fou l'artífex d'un show caricaturesc com el Fòrum (la continuïtat del qual només se la creuen els propagandistes de la part de mar de la Plaça Sant Jaume) A partir de la seva exclusió de la Generalitat per part dels capitans del Llobregat, Maragall s'ha desfermat a una carrera frenètica de propostes, gestos i declaracions funambulesques. Cada dia se supera. Però hi ha una cosa que li dóna benzina per continuar: i és el ressentiment cap a Montilla i els seus. Quan havia de defensar l'Estatut i parapetar-se rere la força del govern i del Parlament, no va fer res. Va callar i va fugir amb el cap cot cap als seus quarters d'hivern. Ara brama i es maleeix per tot el que llavors va passar. I ara fa la gara-gara a la proposta convergent de la casa comuna quan va ser precisament Convergència qui el va començar a torpedinejar amb el Pacte de la Moncloa. I ara surt amb la proposta grotesca i poc reflexionada d'un Partit Demòcrata Europeu. Com pot pretendre Maragall reforçar un partit a escala europea quan va ser incapaç de presidir-ne un a escala catalana. Maragall sempre pretén la mateixa estratègia: quan no se'n surt amb una simple suma, inventa una equació, quan té l'equació a davant es treu de la màniga un logaritme. Si vol fer de veritat un favor a la causa de Catalunya en particular, i d'Europa en general, el millor que pot fer és retirar-se, escriure unes memòries, i, en tot cas, posar en vers totes les idees absurdes que se li van ocorrent. [@more@]
