El Diari del Conde, que fins fa poc volia ser el trabucaire de l'oposició, va despertar-nos parlant dels ganivets esmolats que corren per la "Casa i Comuna" de l'autonomisme català. El reportatge era una il.lustració sobre les guerres intestines que s'estan destapant dins el bot salvavides convergent i unionista. Mas fa els tres tombs dalt d'una carreta però sap molt bé que pel camí l'esperen bandits, assaltadors de marges i gent disposada a posar algun pal al mig de la roda. Coses del destí polític. A CiU City hi ha tres tipus de problemes: els problemes dins les famílies convergents, problemes entre convergència i unió i, finalment, problemes dins Unió. En aquest darrer apartat assistim al penúltim episodi: l'abandó de l'home dels discursos d'en Duran i Lleida. Un tal Ortiz. Un dels caps pensants que també havia tingut responsabilitats a nivell de programa. La fugida d'Ortiz pot interpretar-se de moltes maneres, però té molt a veure amb la tempesta de sorra que afecta a tots aquells que han de fer la travessa del desert. Unió mateix ha respost a la marxa d'Ortiz amb una sinceritat encomiable: "com que no té càrrec, se'n va". Lògic. I encara més lògic en un partit que, com Unió, va créixer a cop de cursos de formació, a cop d'acadèmies, a cop de subvencions, a cop de quotes, i, finalment, a cop de càrrecs. Unió tenia més càrrecs que militants i és per això que va ser una Florida perfecta, un destí formidable pels buscadors d'oportunitats. Sense expectatives a curt termini, tot travessant el gran desert polític, alguns han decidit buscar la sortida d'emergències. Unió, almenys, és sincera i reconeix el perquè de tot plegat.
[@more@]
