A l’endemà de les eleccions, el pacte de cavallers de la sociovergència es va obrint camí. Que ningú s’enganyi. Els empresaris que fan d’Espanya el seu negoci (Els Lara, Godó, Caixa i companyia) van teixint la seva pròpia teranyina per atrapar els dos ocells grossos: PSC i CiU. Per la seva banda, ZP envia missatges dient "que ell no interferirà" però per sota va llançant missatges de sociovergència. En Duran, en canvi, ha estat una mica més clar: ha parlat de l’exemple alemany i ha dit que a Catalunya podria passar el mateix. Al cap i a la fi el de la Franja somia en ser ministre i aquest somni passa indefectiblement pel pacte gros. En les properes hores veurem saltar els gurús de l’opinió saludant la bondat del pacte: que si Catalunya ho necessita per la competitivitat, que és l’única manera de negociar bé el desplegament de l’Estatut, que és l’única opció per tirar endavant el progrés que representen les grans infrastructures, que cap govern es mereix ser supeditat pel radicalisme d’Esquerra, que el país es mereix dos segles d’estabilitat. Mentrestant, i això ho anirem veient, l’estratègia negociadora farà que tant els uns com els altres es vegin sovint amb Esquerra i s’acabi creant un estat d’opinió en que els d’en Carod només feien que demanar la lluna i el planeta sencer. Agafem-nos fort, lliguem-nos bé, preparem-nos pels temps de la muntanya russa sociovergent. Diuen que la política catalana s’assembla a l’italiana. Doncs bé els honrats d’Andreotti es preparen per ajuntar-se amb els honestos d’en Craxi. Saben, però, que més enllà dels seus pactes de present els espera un futur d’estimballs.
[@more@]
