Iceta és una fura capaç de vendre’t una rentadora vella fent-la passar per una pantalla plana de televisior. L’Iceta va intentar transformar l’oposició a la pregonera de la Mercè com un acte d’intransigència per una qüestió de llengua. Venint a dir, menys o menys, que el millor que li pot passar a la llengua catalana és que no pateixi instrumentalització política. Ara bé, l’oposició a una pregonera d’aquest estil no només s’hauria de reduir a una qüestió d’idioma. Lindo, a l’igual que el seu company Muñoz Molina, mantenen la tesi que l’estat espanyol corre el risc de balcanització i, per tant, s’han demostrat des de fa anys com a furibunds opositors al pluralisme de l’Estat Espanyol. Intel.lectuals de capçalera del progressisme no han evitat esforços en una crítica desmesurada al nacionalisme català. Per tant, posar Lindo com a pregonera suposa beneir a qui ens ha fustigat durant molt temps. I suposa, alhora, atorgar el grau de pregonera a la ciutat a una escriptora menor, molt menor, la contribució de la qual queda reduïda a un discret Manolito Gafotas. Un boicot a la Lindo, al marge del que digui l`’hàbil Iceta, és un acte d’intel.ligècia, d’obertura de mires i de coherència. En el fons, darrera el que podria ser una anècdota- la tria d’un pregó- s’hi evidencia una manera d’entendre el país, la seva cultura i la seva manera de veure el món. Amb l’elecció d’Elvira Lindo ens adonem que el cosmopolitisme del PSC s’acaba a Madrid, just en el mateix lloc on s’acaba el nacionalisme de CiU. Els dos trens de la sociovergència sempre acaben en alguna via morta de l’estació de Chamartín, a l’espera d’ordres i d’instruccions.
[@more@]
