Aquest cap de setmana ha estat, de nou, un festival de l’espanyolisme més ranci i més hard. Primer ha estat el neofatxa de l’anterior president espanyol que s’ha despatxat en una lliçó d’història digna de Menéndez Pelayo o Millán Astrain. L’altre exponent del nacionalisme espanyol ultramontà ha estat l’atac virulent contra l’esport de la Plataforma pro seleccions catalanes. Els espanyols no en tenen prou en vetar-nos l’accés com a país a les competicions internacionals, no, ells al cim volen que estiguem callats i de cara a la paret. No n’hi ha prou de prohibir-nos competir, també ens volen prohibir el dret a la protesta. Tot plegat demostra que els demòcrates espanyols no passarien l’ISO 2000. Ara bé, els atacs contra la Plataforma pro seleccions catalanes ens serveix per recordar un fet incontestable. El fet no és altre que l’esforç realitzat per Esquerra durant els seus 3 anys al Govern de la Generalitat per obrir pas al món a les seleccions catalanes. Niubò, Doñate i altres han mogut cel i terra per fer possible el somni. Han topat, però, contra el mur de l’esport espanyol i han topat amb l’escassa solidaritat d’una CiU que podia haver fet molt més des de l’oposició. Què es va fer en 23 anys de governs Pujol en favor de les seleccions catalanes? Es innegable que res. Ben re. I el que és innegable és que Esquerra ha fet més en 3 anys, malgrat els boicots i malgrat els pals a les rodes, que CiU en tants i tants anys. Si descomptem, és clar, la proposta galdosa que va fer com a conseller en cap Artur Mas. Us en recordeu? Allò d’intentar que els esportistes catalans competissin sota bandera andorrana. Vergonyós, vergonyant. En el tema de la lluita per les seleccions catalanes, com tants altres, serveix per mesurar els graus de patriotisme de CiU i d’Esquerra.
[@more@]
